01 ag. Uns Ovidi sense sorpreses (publicat a la revista Saó del mes de juliol)
Els guardons de la nostra música d’enguany han sigut els esperats, encara que no haguera passat res amb algun intercanvi de noms en els diferents premis. Perquè és així; al remat la vida és qüestió de gustos i els crítics, com tot el món, també en tenen. Que Carles Dénia superara a Miquel Gil en l’apartat de folk podria ser motiu de disgust per als seguidors de l’home de la veu trencada, però res més que això: una anècdota. Crec, modestament, que el disc de Carles Dénia –amb la sòlida musicació i interpretació dels textos dels poetes arabigo-valencians que tant ha treballat l’escriptor Josep Piera– ha estat la gran aportació d’aquest exercici, on s’han editat més de setanta referències musicals en valencià. Setanta-sis discos és una xifra que dóna ja vertigen si tenim en compte la destacable qualitat de més d’una vintena de produccions. De la resta em quede amb tres noms. Els “pares” de tota aquesta història, Al tall. Músics d’alçada i persones responsables en la seua trajectòria social i professional al País Valencià. Just era el reconeixement en la nit del 28 de juny al teatre el Micalet de València per part del COM –Col·lectiu Ovidi Montllor de músics i cantants en valencià–. Els altres grups que voldria destacar per la seua versatilitat son Verdcel i Aspencat. Els alcoians Verdcel han guanyat aquest 2012 en l’apartat de pop amb “Els dies del saurí”, un disc amb el qual han pres un nou gir sonor després de caminar ferms pel folk i la cançó d’autor. Aspencat, no vaig a negar-ho, és el futur. L’any passat no triomfaren en l’apartat de rock perquè els Obrint Pas es van creuar en el camí. Amb “Inèdit”, un disc bàsicament de remescles dels seus temes més coneguts, s’ha fet justícia a l’excel·lent evolució d’aquesta banda de la Marina Alta. Finalment, pense que caldria repensar-se els premis Ovidi. Són set anys amb una gala en la que majoritàriament tan sols assisteixen els músics nominats i on la presència de l’event al carrer depen de la permeabilitat de determinats mitjans de comunicació. El fenomen de la música en valencià –malgrat els entrebancs existents– ja no és marginal i per tant ha d’obrir les ales i volar més encara. Hi ha que buscar com.
Sant Gatxo. Cançons per als temps que correnNo vull tancar aquestes ratlles sense una recomanació per a l’estiu. Si hi ha un disc que estic escoltant darrerament eixe és “Llum” de Sant Gatxo. La formació de la Vila Joiosa ens ha regalat un grapat de bones cançons. Un resum musical del moment que travessem, de com s’ha quedat una generació jove que ha vist com vivia amb les butxaques plenes i ara té dificultats per a celebrar alegries per culpa de la crisi. Llum no és un cant a l’optimisme i si una descripció del present i una recerca del futur (com també ho era el darrer disc de Munlogs titulat igualment Llum fa ara déu anys). Amb tot, el que predomina als temes de Sant Gatxo és la fotografia de la societat en general i els drames personals. De nou guitarres confeccionant tornades i lletres portant l’emotivitat al límit. Pop i rock sòlids, una connexió mesurada amb l’anterior cd “Si tanque els ulls” per a suportar la calor i les notícies als diaris.