29 maig Això no és una crònica del retorn de Sant Gatxo
Al Bar Almansa de València, a les portes del barri de Velluters, tres companys de treball raonàvem sobre quina part de la tonyina era la que s’emprava per a fer el sangatxo. La conversa s’inicià en detectar que portava la samarreta del grup de la Vila Joiosa que rememora, amb el seu nom, aquest menjar amb un joc de paraules: Sant Gatxo.
La peça de vestir la vaig tornar a comprar – onze anys després- en el concert de retorn d’una de les bandes de rock que més m’ha marcat en les tres darreres dècades. Jo volia parlar de l’actuació, de les emocions viscudes, de les amistats, de les cançons, d’una comarca – la Marina – que és la meua i que, des de l’esclat de la música en valencià, continua parint bones formacions musicals. Al remat vam dialogar sobre la part fibrosa de la carn de la tonyina, les saladures i les coques de tomacat. Un esmorzar gastronòmic més, que també està bé.
Així que, una setmana després, escric aquestes ratlles sobre el concert de retrobament de Sant Gatxo amb el seu públic (18 de maig de 2024. Poliesportiu la Torreta. La Vila Joiosa). Qui haja llegit fins ací pot pensar que allò va ser una trobada per a nostàlgics… i potser tinga part de raó. En tot cas, el concert fou la constatació que el temps no ha fet malbé la cohesió i el directe del grup. Deu anys allunyats dels escenaris i Sant Gatxo es va prendre el retorn molt seriosament. L’espectacle fou un recorregut pels seus quatre discos i a penes van transcendir petits detalls de falta de rodatge, propis de l’inici d’una gira. I dic gira, perquè moltes de les vora dos mil persones que van abarrotar el concert es preguntaven si allò que vam gaudir s’anava a repetir.
Pel que fa a la part musical, Gaspar López, Paco López, Vicent Galiana, Joan Carles Bou i Àlex Agulló, van desplegar un repertori ben estudiat, en el qual lluïren cançons de tots els discos: de les més «indie», dels darrers dos treballs d’estudi, a les punk-rock o skatalítiques, dels inicis. Així, per a goig d’un públic entregat, es van corejar temes tan emblemàtics com «Tornaràs», «Diferent», «Mentides», «Hafida», «Cases de cartró», «Samarretes velles», «Era tan senzill» o «Intentant recordar» (aquesta darrera potser la més aclamada i reservada per a la part final del show). El reconegut productor Joel Gilabert (que era un xiquet de dos anys quan Sant Gatxo va irrompre el 1994) es va encarregar del so en directe.
Una explosió de sentiments
Sant Gatxo va nàixer fa ara trenta anys i a les primeres files un públic jove corejava, amb els seus pares, cadascuna de les cançons del grup. Ho vam comentar Carles Caselles (Smoking Souls) i un servidor eixa mateixa nit. Sembla ser que el rock guitarrer pot sobreviure en una escena dominada ara mateix per les músiques urbanes (rap, trap i pop electrònic). Res nou. De fet, Sant Gatxo ja va sortejar l’embranzida de les formacions de mestissatge de finals del segle passat i primera dècada del 2000. Companys de viatge que també van marcar la banda de la Marina. Eixa mateixa nit, a València, Xavi Sarrià s’acomiadava temporalment en un concert memorable al Palau de les Arts. A la Vila, Sant Gatxo feia una versió d’un dels grans èxits d’Obrint Pas, la banda liderada per Sarrià. Sonava «Del sud», per recordar els companys d’aventures discogràfiques durant tots aquests anys i qui sap si per reivindicar aquelles bandes que han picat pedra a les comarques d’Alacant.
Si parlem de generacions de músics és inevitable esmentar que el fill de Paco López, guitarra del grup, va pujar a l’entaulat amb l’acústica entre les mans. Quim López va arrancar els aplaudiments d’un grapat de seguidors adolescents que possiblement havia esperat eixe moment tota la nit. Perquè el concert també va ser això, un espai intergeneracional per a retre tribut a Sant Gatxo. Per això actuaren abans Los amigos de tu hermana, Ferretería Rosario i Moroots. La nit la va tancar Macondo Punxadiscos, amb una tria de música en valencià de tots els temps.
Gràcies a Pirates Corsaris
En un moment en el qual les institucions públiques del País Valencià donen l’esquena a la música en valencià és important remarcar el paper que, com sempre, tindran les associacions culturals, els ajuntaments sensibles i les entitats festeres que aposten per organitzar concerts i festivals. El rei Cristià de les festes de la Vila, Mati Romà, es va encabotar en organitzar el retorn de Sant Gatxo i no va parar fins aconseguir que la Companyia Pirates Corsaris s’encarregara de promoure la nit de rock. Tot un èxit. A més a més, la recaptació del concert anà destinada a AHEDYSIA (Associació Humanitària de Malalties Degeneratives i Síndrome de la Infància i l’Adolescència de la Vila Joiosa). La fita aconseguida per Pirates Corsaris s’ha de reivindicar. Com la de desenes de col·lectius que mantenen viva la programació musical al marge de consistoris, diputacions i governs de la Generalitat casposos.
La nit del 18 de maig, a la Vila Joiosa, no només vam viure el retorn de Sant Gatxo. Allò va ser tot un exemple de solidaritat i estima. Enhorabona!