Retrobaments

Retrobaments

Fa ara una setmana que vaig tindre una gran alegria en retrobar-me amb bons amics de la universitat. En dues dècades passen moltes coses i, per tant, amb un sopar i unes copes no en vam tindre prou per explicar-nos la vida. Això comportarà segur una segona part. Benvingut siga el “Sopar Dos” i si ve més gent millor. Que quan serà? No ho sé. Però entec que no passaran 15 anys més.
Aquestes reunions s’han posat de moda darrerament amb les xarxes socials que funcionen per internet. Fa un mes un vell amic em va dir que havia participat en un fòrum d’antics alumnes del col.legi que va desembocar en un inevitable sopar.
La nit pintava bé amb vora una dotzena de confirmacions que ja és molt, en un curs acadèmic (recorde) prou desestructurat i fracturat per una època (els setantes) difícil per a l’educació pública, en una escola desbordada en acollir el primer gran boom de la immigració que jo recorde.
El cas és que al remat, conforme s’apropava el dia, la gent anava despenjant-se. El meu amic es va quedar a soletes amb una xica que just compartia filera de taules amb mi a classe.
Podria parlar-vos d’un sopar a dos. D’una nit que acabà entre vins i rialles parlant dels fills d’un i de l’altre. O, millor encara, podria escriure sobre una nit boja de sexe entre dues persones que sempre es van mirar amb bons ulls quan estudiaven l’Educació General Bàsica.
Res d’això va passar. Els dos van decidir no quedar a soles i esperar una nova ocasió on el grup fora consistent i nombrós.
Em sap greu. Un sopar de dos pot arribar a ser igual de divertit que de vint. La vergonya cibernàuta, ja se sap, a tots arriba. Com la quantitat de missatges de l’insistent senyor Facebook!