Òscar Briz. La felicitat és un estat presumpte *

Torna l’artista de l’Estiu, d’Asincronia, d’El Temps ja ha arribat. L’home de l’Alcúdia (la Ribera Alta) que des que tornà d’Austràlia no ha deixat de signar un munt de joies sonores. Àlbums que desemboquen ara en aquesta setena proposta en solitari titulada Youth. Un disc de sonoritats melàngiques i suggeridores. «Visc en un entorn muntanyenc –la Florentina– que inevitablement m’afecta quan em pose a construir harmonies», raona Òscar Briz.

Youth és un disc senzill i directe –com l’aclamat l’Estiu, el seu predecessor– però aireja el punt rítmic en un grapat de cançons, que faran les delícies d’aquells seguidors de Briz, militants del seu vessant més poper. Els onze talls (hi ha dos poemes musicats d’Estellés) mantenen el to creatiu de l’autor. Relats ben lligats, sobre les pors, els dubtes, la confiança, el passat i el present agres, les discussions de la gent davant de situacions vitals complicades («No digues que no pot ser», «Lleugers», «El rastre dels meus herois» o «Desperta al dolor»). En un moment donat canta que «la felicitat és un estat presumpte» per a després apuntar «conservaré les ales encara que siguen de paper». La incertesa dels temps en estat pur.

Però el disc –per damunt de tot– és fresc com un corball de roca. «Volíem captar l’espontaneïtat de les gravacions curtes i ràpides. L’enregistrament de l’essència del moment», relata l’artista riberenc. I ha eixit bé. Ens trobem davant d’un treball pop amb instruments electroacústics (bateria, baix i guitarres espanyoles) exempt de retocs digitals i artilugis tecnològics. Com resa al llibret «l’hem completat sense emprar cap tipus de programació digital ni d’afinació artificial (…) a fi d’assolir una personalitat acústica pròpia i diferenciada». De fet Òscar Briz s’afanya a dir que la gravació estricta es feu en només cinc dies.

Respecte a la incorporació de «Les Odes» i «Cant de Vicent» (Estellés), Briz recorda que no és la primera ni l’última vegada que musicarà poemes d’altra gent (en el passat ho ha fet també amb Espriu). Ara bé, és ben curiós com ha adaptat les melodies als textos. La calidesa i la letargia de «Les odes» et condueix a una mena de vigília estellesiana i, en canvi, en «Cant de Vicent» fa un recorregut dylanià pels camins polsegosos i interminables dels clàssics del folc-rock americà. Arrodoneix la visió que tenen els valencians de comarques del Cap i Casal en «València tensa»; i ens apropa el Briz més divertit mitjançant les historietes incloses en «El caminant». En definitiva, Youth té sufients i variats ingredients per romandre jove durant molts anys.

* Publicat  a la revista Saó de novembre