17 gen. Qui fa negoci en la música
|
| Xavi Sarrià i el Cor de la Fera. Xepo WS |
(Publicat. Revista Saó 2018)
Porte uns mesos raonant amb músics, promotors de concerts i activistes de la cultura musical en valencià sobre les dificultats de professionalitzar el sector amb sous dignes per als artistes. Acabades les converses, no sé ben bé quina és la resposta idònia o quines les millors solucions. Ens trobem davant de molts i variats casos i cada part de l’engranatge musical té una perspectiva diferent del negoci.
Porte uns mesos raonant amb músics, promotors de concerts i activistes de la cultura musical en valencià sobre les dificultats de professionalitzar el sector amb sous dignes per als artistes. Acabades les converses, no sé ben bé quina és la resposta idònia o quines les millors solucions. Ens trobem davant de molts i variats casos i cada part de l’engranatge musical té una perspectiva diferent del negoci.
Pel que fa a les empreses de managementla cosa se simplifica bastant. La seua tasca és “col·locar” els seus artistes –o d’altres aliens– en els cartells dels grans festivals, teatres i escenaris. Uns esdeveniments fonamentalment sufragats per les institucions públiques (ajuntaments, generalitats i diputacions) que han d’aportar a la societat una programació digna i, com sempre, amb el màxim ressò pel que fa al públic i l’impacte mediàtic. Si les partides pressupostàries de Festes i Cultura d’eixes administracions són sucoses tots n’eixiran beneficiats.
Però tothom en trau profit? Els cantautors i grups tenen moltes més dificultats per guanyar-se la vida. La fiscalització a la qual estan sotmesos no ajuda gens ni mica a un dels pilars de qualsevol societat democràtica moderna: la cultura. Fer-se treballador autònom per facturar a l’any uns pocs concerts és ruïnós i no fer-ho és un risc que suporten a títol individual baixistes, cantants, bateristes, dolçainers, pianistes, guitarristes… i músics de tota mena i condició. En tot aquest procés és llavors quan els artistes comencen a fer l’anguila per a cobrar sense perdre diners. Els grups es constitueixen en associacions culturals sense ànim de lucre, busquen societats “amigues” que facturen a canvi d’un percentatge o miren la manera de cobrar en negre. És així i tots ho sabem.
Després, arriba el problema de convertir les administracions públiques en un monocultiu. Les empreses de management, les promotores, les productores de so i de muntatge d’escenaris han de fer bé el càlcul per no fer fallida. Com en qualsevol sector econòmic pateixen, i molt, els retards en els pagaments (a 30, 40 o 60 dies i tu pagant treballadors, llum, aigua, telèfon, lloguer d’oficina…). Uns retards que al remat castiguen també els mateixos grups o solistes, que sempre estan al final de la cadena quan han sigut els primers en pagar el desplaçament a un poble, el lloguer d’una furgoneta i les despeses del sopar i de l’hotel.
Enhorabona si eres un artista d’èxit
La tan amanida frase de construir una societat més justa de baix cap a dalt està lluny de fer-se realitat en el món de la música. Els de baix, els músics, difícilment eixiran de l’amateurisme si les condicions no canvien. Però volem ser positius. Posem en Saó un exemple clar que ens aproxime a la situació anhelada. Imaginem un grup valencià de cinc components que triomfa i cobra 5.000 euros per actuació sense producció de so (en tenim alguns que es mouen i s’han mogut en eixes xifres). Si la seua companyia per cada concert contractat li cobra un 10% de comissió (500 euros), cada membre del grup té unes despeses per bolo de 100 euros per dinar, sopar i dormir (500 euros), el lloguer i el gasoil de la furgoneta li costa 150euros i ha de pagar un conductor-pipa, un tècnic de so i un tècnic de llums amb les seues dietes (uns 600 euros), al remat per cada concert el grup cobra nets 3.250 euros, és a dir, 650 euros per músic. Ara, posem per cas que actuen a l’any 48 vegades. Una xifra espectacular, amb una mitjana d’un concert totes les setmanes de l’exercici (molts ja ho voldrien). Doncs en aquesta situació immillorable, cada músic –d’eixa banda que arrasa en els escenaris i que no baixa mai el preu per actuació– rep a l’any un sou brut d’uns 31.200 euros. Un jornal de 2.600 euros al mes, que descomptades les retencions i els pagaments per estar donats d’alta en el règim d’autònoms es quedarien en uns 2.300 euros nets al mes. Sempre en el millor any de la gira d’un grup i havent tocat sostre. Altra cosa és que eixe ritme de concerts es puga aguantar i que la vida del grup s’allargue el màxim en el temps. Amb eixe sostre del qual parlem pocs grups aguantaran més de 4 o 5 anys. Retallar despeses serà l’objectiu següent: músics acompanyants més barats, hotels més assequibles, menús de carretera i equip tècnic més econòmic.
Si eres un grup que comença
Ens hem centrat en les actuacions en directe, que malauradament s’han convertit en l’única font d’ingressos fixa dels artistes. Amb l’era digital i el rebuig majoritari a l’SGAE –pel gros dels grups de la música en valencià– pocs guanyen royaltiespels drets d’autor. Un aspecte que ara es pot corregir amb el funcionament d’À Punt Mèdia, una fita importantíssima perquè per fi la música en valencià s’escolta i es veu, amb tot el que comporta i comportarà mentre no hi haja un canvi polític en l’ens públic de comunicació.
Però què passa amb els grups que comencen, els que encara no són contractats per omplir places de poble i camps de futbol? Doncs fan el que bonament poden. Com hem comentat abans, pateixen els entrebancs per facturar als ajuntaments i la resta d’entitats.
Fa un parell de dècades, anar a tocar a les sales de concerts de les principals ciutats del País Valencià era una alternativa. Et pagaven un mínim, s’acordava anar a mitges en la recaptació d’entrades, o es buscava un acord que beneficiara el pub o auditori i també el grup. Ara, la cosa és més complicada. Es tanquen més espais de música en directe que se n’obrin i els grups paguen per actuar. Sí, és així, pagues per actuar. A la sala de concerts li ix més a compte punxar música i fer caixa de les barres que invertir en un grup que igual no aporta públic. Arribats a aquest punt, els concerts de les bandes més novençanes es programen prompte i en dies poc atractius. Vull entendre que s’està treballant al respecte des de totes les parts implicades. Si es vol apostar per la cultura musical de base, cal que tots els actors s’assenten per buscar alternatives i traçar un pla que revertisca la situació actual. És necessari, si més no, fer una anàlisi completa que arribe més enllà d’aquestes línies.