17 gen. Joe Pask. Rock terapèutic
|
| La formació de Joe Pask al complet |
(Publicat. Revista Saó 2018)
Durant l’escolta dels discos dels premis Ovidi Montllor de 2016, ens va sorprendre la irrupció de Joe Pask. Des de les comarques centrals ens arribaven retalls musicals d’un jove dilanià d’Alcoi que havia deixat l’anglès de les seues primeres cançons, per concebre peces de rock americà en valencià. Josué Miró feia acte de presència en aquells guardons i s’embutxacava el premi al millor vídeo per “Blau”, del disc “A la deriva”. El projecte de Joe Pask es capbussava amb solvència dins de l’escena valenciana.
Ara arriba “Salt”, un treball editat gràcies al micromecenatge, que ja ha tingut bona acollida a les ràdios i a les xarxes socials. Onze talls produïts per Blai Antoni Vañó, productor i músic de capçalera de l’àrea alcoiana, lligat a noms com Els Jóvens, Andreu Valor, Arthur Caravan o We Are Not Brothers, entre d’altres. Benvingudes les melodies guitarreres farcides de versos i relats vitals. Cançons que desprenen un so sincer emmarcat en el gèrene de les americanes, que per les nostres contrades ha popularitzat Miquel Àngel Landete “Senior”. En aquest sentit, sorprén la similitud en la forma de cantar del propi Joe Pask respecte a Senior. Dos artistes que s’han unit en aquest “Salt” per interpretar el mig temps neguitós “Noves companyies” i l’evolutiva “Camins oposats” (més de sis minuts per les sendes oníriques del desamor).
“Escric cançons també com a forma de fer teràpia”, ens comentà Joe Pask fa unes setmanes en Al ras, d’A punt mèdia. Li vam comprar la definició de rock terapèutic. Ja n’hem parlat ací: la música com a eina d’alliberament. “Salt” té motius per ser escoltat. En la línia escapista i trista destaquem “Sol d’hivern” i l’àcida “El final del nostre món”, amb tot un repàs a la política corrupta del PP: “Pareixia el final de Camps i Barberà / però per històries no van xafar el penal / jo ho veia per la tele i no podia entendre / com untant a fills de puta, mai no vas a perdre. / I em pegava cabotades i volia pensar… / que el final del nostre món està ahí, al caure.”.
En el disc ens és grat gaudir de la musicació del poema de Joan Salvat Papasseït “Dona’m la mà”. El mateix Joe Pask s’encarregava de dir a les xarxes que no coneixia el poeta avantguardista i que entrà a gravar el tema per al concurs Terra i cultura, que apadrina cada any Lluís Llach. Intensa és “Mort i fuga”, un crit amarg de comiat, i un dels meus temes preferits és “El fantasma del passat”, una cursa de guitarres buscant la llum després de l’amargor.
Que quede clar que Joe Pask no és un home orquestra. És una banda al voltant de Josué Miró, amb Andreu Vidal (baix), Víctor Traves (bateria) i Blai Antoni Vañó (guitarres, cors i molt més). Rock per a viure’l en directe. Apunteu dates. La més sonada possiblement siga la del 8 de juny al Festival de les Arts de València. Abans, però, ja hauran presentat disc a Madrid i al Teatre Micalet del Cap i Casal.