10 nov. La polseguera del fang
Onze dies després de les inundacions em decidisc a escriure. I no sé si és per necessitat emocional o per reprendre la rutina creativa que tantes vegades m’aboca a l’ordinador en el treball o a casa, en hores intempestives, quan em desvetle.
El meu carrer, a Picanya, respira pols després de molts dies immers en la humitat putrefacta del fang, dels mobles amuntegats i del fem, en la més ampla dimensió de la paraula. Fa poques hores que els bars han tancat, ben entrada la matinada. Les terrasses han estat plenes de voluntaris amb ganes de celebrar la vida entre cerveses, cacaus i tapes. Ni en la festa major del poble he vist tanta cridòria i germanor al meu barri. Detalls que ens conviden a pensar que la normalitat arriba, o com a mínim es transforma a diari amb xicotetes dosis d’optimisme.
Són situacions contradictòries que s’han donat i es donen als pobles afectats per la DANA. Dos dies després de la tragèdia vaig comprar fruita i verdura fent una llarga cua a la botiga del carrer, mentre m’advertien que a dos-cents metres encara hi havia un cadàver tapat amb un llençol . Els cotxes, entre ells el meu, s’amuntegaven destrossats sobre l’asfalt. En obrir el vehicle per segona vegada, vaig constatar que els lladres no havien tingut interés en furtar-me els cedés, que van aparèixer escampats en un llit de tarquim, sobre els seients. La meua música no era del seu gust. Vaig recollir els discos i els llibrets i els vaig escampar al sol, per intentar salvar-los.
Em quedava per visitar el barranc sense ponts (bé, dels cinc existents s’ha mantingut en peu un) i les cases inundades dels amics; al cor del poble i a la zona nova que fita amb Paiporta i coneguda pel Passeig de la Primavera.
Llavors va començar el malson de veritat. Amics atrapats en vivendes arrasades per la força del barranc desbocat. L’institut de secundària Enric Valor i l’Escola Baladre convertits en centres de logística per abastir de menjar i materials necessaris per a netejar i reconstruir el mal. Aparegueren els militars, policies de tots els pobles i ciutats, bombers i forestals bascos, catalans, asturians, madrilenys, castellans, lleonesos… Una història que ja heu vist en les xarxes socials, als periòdics i les televisions.
A cada casa una petita o gran tragèdia. Famílies gestionant la desfeta de la millor manera possible, entre plors i agraïments per la tasca dels voluntaris, els professionals de les emergències i les empreses de neteja. Després vam sentir maror, per un govern – el de la Generalitat- irresponsable, mentider i sense escrúpols. També vam haver de suportar vídeos de l’extrema dreta difosos per amics i coneguts que queien en el parany de la mentida i la demagògia per acabar sembrant l’odi. Si no hi havia prou dolor, en sumaves més en constatar com el feixisme intentava matar la democràcia mitjançant la desgràcia de la gent.
He estat ajudant a les famílies amigues, col·laborant amb desconeguts i vivint cada dia de la mateixa manera. Arribaren les malalties. El fang, que havia desaparegut de moltes cases, es va endurir als carrers i la pols, la polseguera, va entrar a les vivendes.
La terra, el llot volador, es va apegar al meu cotxe reballat al carrer per alguna grua. En el passeig diari pel cementeri d’automòbils i camí de “la Primavera” passava per davant del mur on em vaig pujar la nit del 29 d’octubre, quan el barranc va petar a Picanya. Allà dalt vaig compartir un parell d’hores amb un altre xicot mentre observàvem com l’aigua colpejava els nostres cotxes. En aquell mur del Parc de les Albízies tots dos vam sentir l’alarma de la Generalitat passades les huit de la nit, quan la mort en forma de riuada ja havia pres el poble i la comarca. Junts vam creuar el carrer fet un torrent per arribar a casa i abraçar els nostres.
La ràdio va ser terapèutica per a mi. Conforme vam poder es va emetre en directe el “Més que lletres” de Territori Sonor en la ràdio d’À punt. Des d’aquestes línies envie una forta abraçada a l’alumnat i professorat de l’IES Campanar de València per l’anàlisi de la cançó “Estic ací” de GEM. El programa fou especial per les inundacions i em va saber mal pels estudiants, que potser no van tindre el protagonisme que els pertocava. En tot cas, estic convençut que hauran entés la situació, com així ho vam manifestar en directe GEM, la presentadora Isa Monzó i jo mateix.
Ara és diumenge i la llum del dia sembla voler il·luminar la desfeta. Les partícules del fang s’encenen en l’aire amb els primers rajos del sol. Diuen que les classes a les escoles i a l’institut de Picanya no s’iniciaran fins la setmana del 18 de novembre. Vint dies després d’uns fets que marcaran la història social, econòmica i política dels valencians i de les valencianes. La Gossa Sorda cantava allò de la Polseguera amb Carles Dénia … potser ara cal cantar fort amb ells.
(…)
“La polseguera va creixent
Va creixent la polseguera
Sagetes de foc que apunten al sol
La vida és una merda
Ja ve la polseguera
No hi ha una altra manera
Tragèdia cantada pel vent
Plorada per boscos de cendra
Les llàgrimes pugen al cel
I es fa més gran la polseguera
La guerra dels quatre elements
La pluja de foc en la terra
Per l’aire s’escolta una veu
Que desperta l’instint de la fera”.
(…)