07 nov. SERGI CONTRÍ. La Marina intensa
|
| ALS PEUS DEL MONTGÓ. Sergi Contrí a Jesús Pobre. Foto XEPO WS |
Després de 25 anys d’escriure i parlar de la música en valencià ha arribat el moment d’entrevistar per primera vegada el meu germà, Sergi Contrí. El motiu es diu “Un dia de febrer”, el tercer disc que edita el cantautor denier de la mà d’Albert Bertomeu (Estelstudi) i amb el qual celebra dues dècades de trajectòria musical. Conversem sobre poesia, música, urbanisme, medi ambient i, com qui no fa la cosa, sobre els sentiments. Les emocions d’un artista que vol compartir les històries arrelades a la Marina amb un disc net i clar. Intens.
Per què ara “Un dia de febrer”?
“Un dia de febrer” arriba després d’uns anys d’aturada artística. No tenia intenció de tornar a enregistrar res si no es presentaven les condicions idònies per fer-ho i en aquest cas s’han donat. Tot va començar al febrer d’enguany després de parlar amb Albert Bertomeu i d’explicar-li la idea que portava sobre el que volia fer. Tenia noves cançons i m’abellia tornar a enregistrar-ne algunes de més antigues per celebrar d’alguna manera que seguim cantant pràcticament 20 anys després. Volia ser un disc recopilatori amb algun tema nou però al final ha sigut un disc nou amb tres temes dels anteriors dos discos.
“Jesus Pobre” (on apareix el nom del disc), és una cançó molt personal, com quasi tot el que fas, amb referències a gent important de la música valenciana com Lluís el Sifoner, Paco Muñoz i Remigi Palmero. Com va sorgir?
Tots tres són artistes que respecte i admire i amb els quals he tingut la sort de coincidir en algun moment i que sonaven a casa quan era menut, i tot això transportat a la Marina de finals dels 80 principi dels 90. Una història com una altra d’un xiquet que queda pres del seu entorn i sempre, sempre, amb la música de fons.
 |
| ROCK D’ARREL. Guitarra acústica en mà. Foto XEPO WS |
També està “La llum del far”, tan marinera…
“La llum del far” parla de l’ofici de mariner, de la seua duresa, del sacrifici que implica, familiarment parlant, el fet d’eixir cada dia a la mar. Malgrat que els pescadors de hui en dia ja no amollen veles, segueix sent un treball duríssim i molt poc reconegut. La llum del far és tornar a casa.
Quin criteri has seguit per a revisar i enregistrar les cançons velles. Sembla que després d’un disc més guitarrer (“Dies de fira i flors”) ha parat el temporal i estàs en calma.
Sí, és cert, és un disc molt més pausat. M’abellia molt que el so fóra molt net, tant de les guitarres com de la veu. Volia que sonara com si estiguera cantant molt a la vora de la gent. I això hem intentat. Les cançons que hem tornat a enregistrar estan més o menys enquadrades dins del que és el conjunt del disc…jugar molt amb el so de les acústiques i amb la claror de la veu. Tant “Vides Noves” com “Recorde” i Quan mirant-te” eren cançons que s’adaptaven a la filosofia i engranatge de la gravació. Hem introduït algun piano i algun teclat en diferents temes, un fet que mai havia passat en els anteriors discos.
 |
| SERGI CONTRÍ presenta el seu tercer disc. FOTO XEPO WS |
“ÉS UN DISC MOLT MÉS PAUSAT. M’ABELLIA QUE EL SO FORA NET, TANT DE LES GUITARRES COM DE LA VEU. VOLIA QUE SONARA COM SI ESTIGUERA CANTANT A LA VORA DE LA GENT”
I el paper de Bertomeu?
Bertomeu ha estat fonamental, sense ell ni m’hauria plantejat tornar a enregistrar res. S’ha implicat al màxim en la producció i al directe m’acompanyarà. Ha estat una sort poder treballar amb ell i aprendre una miqueta de tot el que sap fer, que és una autèntica barbaritat.
Les històries vinculades al Medi Ambient, a l’entorn personal i nostàlgic són el teu baluard literari. Hi haurà un nou llibre de poemes com en “La Pena i la reixa” (Editorial Germania)?
De moment no. Les coses van sorgint i l’experiència de “La pena i la reixa” amb Manel Alonso –poeta i editor de Germania– fou altament positiva. La veritat és que no tanque les portes a publicar alguna cosa més però no hi ha res planejat.
El teu imaginari creatiu segueix sent la Marina tot i que vius a cavall entre la Ribera i la Costera. És difícil ser músic lluny de València o Barcelona o està tot igual de malament?
Pense que les coses estan igual de malament vivint a la ciutat que en un poble xicotet. Viure de la música continua sent complicat, hem avançat molt poquet en eixe sentit. Tot i el canvi de color polític al nostre país queda molta feina per fer culturalment parlant. Ja veus… dos anys i mig després del canvi i seguim sense mitjans públics en la nostra llengua.
“ALGUNES CANÇONS QUE HE FET SÓN UNA EINA MÉS PER TRACTAR DE CONSCIENCIAR LA GENT QUE LA SOLUCIÓ NO ÉS UN TURISME BASAT EN LA RAJOLA I LA MASSIFICACIÓ”
Amb el grau de Dret i postgrau en urbanisme has sigut molt crític amb el creixement desmesurat del País Valencià. Quina visió tens de l’evolució en matèria de planejament als pobles i ciutats.
L’especulació urbanística és el gegant adormit que sembla que de nou comença a despertar. La figura de l’agent urbanitzador ha estat un dels pitjors invents que hem patit els valencians. Vas a tocar pels pobles i veus polígons deserts, camps de golf, urbanitzacions fantasma i un llarg etcètera de desficacis dels quals podríem estar parlant hores i hores. Sembla que no hem aprés res i de nou comencen a créixer les grues a primera línia de platja en els pocs metres quadrats que es van salvar en plena efervescència de la bombolla. Evidentment la tendència hauria de ser encaminar tots els planejaments a un creixement 100% sostenible i respectuós amb el medi ambient. Sempre ho he pensat; sense territori no hi ha país. Algunes cançons que he fet són una eina més per tractar de conscienciar la gent que la solució no és un turisme basat en la rajola i la massificació.
Hi ha alternatives, tenim els suficients atractius com per oferir un turisme de qualitat basat en la sostenibilitat i posada en valor del nostre entorn sense que això implique destrossar-ho tot.
En què penses quan composes, et marques algun objectiu quan traus un disc com ara el que estàs presentant?
Sobretot quan escric m’agrada no fugir de la quotidianitat; les històries que explique les he viscut o em toquen de ben aprop. Sempre dic que no hi ha res d’excepcional en el que faig. Voràs que en moltes de les cançons parle de natura, de fauna, de plantes… si aconseguisc que algú busque a través de la xarxa que és un esparver o una geneta (per exemple) em done per satisfet. Som uns priviligiats pel que fa al nostre entorn i si amb les cançons puc donar a conèixer espais que cal preservar o despertar certa inquietud en eixe sentit, valdrà la pena cantar malgrat les dificultats que se’ns plantegen a diari.
(Publicat a la Revista Saó d’Octubre de 2017)
(Publicat a la Revista Saó d’Octubre de 2017)