El Corredor Polonés. Més que tangibles

El Corredor Polonés ha tornat amb un disc que ens reaferma en la idea que un altre rock valencià és possible. Un rock directe, de gravació bruta, de proximitat. Perquè «Fenòmens tangibles» és això. Un treball acurat pel que fa a les composicions i les lletres però llançat com un rall, amb tècnica i força. Un gest per a potenciar la intencionalitat de les veus trencades, el soroll ronc de les guitarres o el petardeig del sintetitzador.

Flirtejar amb les avantguardes literàries del nostre país té això. I si, a més a més, has crescut emmirallat dins del grunge dels 90 és, llavors, quan tenim clar que el producte musical esdevé especial.

La banda d’Ontinyent sorprengué a la crítica el 2010 amb aquell «L’Embaràs d’Agnieska» i ara ha tornat a expandir la seua creativitat amb dotze cançons suggeridores, enregistrades gràcies al mecenatge de 92 persones.

«És un disc més eclèctic, no tan conceptual com el de «L’Embaràs d’Agnieska», relata Marc Pérez, baixista i veu del grup que ara s’ha reduït a trio.  El treball ha sigut molt obert i participatiu. Al marge del mecenatge la banda demanà als seus seguidors que batejaren les cançons en una campanya inusual. «Enviàrem cada tema a diferents persones i ciutats –botigues de discos o grups de rock amics– i ens respongueren gratament amb les propostes de noms que hem posat», recorda Marc. Cal afegir el notable treball gràfic de Josep Pérez per al llibret del disc. «Agafà l’argumentari i el context històric del tall ‘Cançó trista de Cindy Lance’ per a recrear totes les imatges, il·lustracions i detalls que trobem a la carpeta».  Ivan Aliaga (batería) i la resta del grup s’han encarregat de la producció.

En la part estrictament musical «Fenòmens tangibles» té material sonor per a reivindicar. El tema que obri i dóna nom al disc situa les coordenades del que t’espera: benvinguts a l’existència humana. «Volar» és un viatge dramàtic i vital a l’Argentina. El canvi en l’acceleració explosiva a crits d’«Hiperespai» no us deixarà indiferents, com tampoc «Oxidats en l’interfluxe». La història de Cindy Lance, és possiblement del millor que ha fet el grup. Si a tot això li afegim «Desaparèixer» –la versió del tema de «Los Planetas»– i la fantàstica revisió d’Estellés i d’Ovidi Montllor a «El Ball», podem estar més que satisfets. I per als col·leccionistes ja teniu una nova cançó dedicada al cap i casal: «València senil».

*Publicat a la Revista Saó de febrer de 2014