04 juny SANT GATXO i PINKA. La qualitat en la discreció
Els darrers mesos musicals s’han succeït marcats per diferents efemèrides dins de la nostra música. Possiblement la més comentada ha estat l’adéu (no sabem si definitiu) d’Obrint Pas, després de 20 anys d’existència.
Però el 2013 i el 2014 han tingut més substància de l’aparent, pel que fa als aniversaris. Amb discreció, menys públic, molta qualitat i en les mateixes coordenades temporals també han complit 20 anys dues de les bandes de rock més destacades del País Valencià: Pinka i Sant Gatxo. Totes dues tenen bastants punts de connexió: 1. Practiquen rock i pop diametralment allunyat dels mestissatges musicals que han saturat l’escena musical valenciana. 2. Procedeixen de la Marina (Sant Gatxo de la Vila Joiosa i Pinka de Xàbia). 3. Han compartit escenaris i bon rotllo des dels inicis. 4. Han patit els entrebancs artístics de viure allunyats de València i Barcelona.
Són grups de culte. Els oblidats per bona part del públic dels festivals i pels programadors, però amb una excel·lent manera de treballar les cançons. Hi ha docents de música i llengua a les dues formacions i això s’havia de notar. Són les bandes «amagades» del sud del País Valencià.
Pinka compleix 21 anys aquest 2014. El seu primer enregistrament fou la maqueta «Dolç verí» (1996). Després arribaria el mini cd «Al darrere del meu núvol d’ambició» (1999) i els seus tres grans treballs: «De cap» (2001), «Somnis» (2006) i «Dia i nit» (2009). La vespra del passat cap d’any decidiren celebrar les dues dècades amb un concert molt especial al pub Desnivell de Xàbia; el primer local on la banda actuà en directe el 1993, també un 31 de desembre.
 |
| Pinka, la formació de rock de Xàbia (la Marina Alta) |
 |
| Sant Gatxo, la banda de la Vila Joiosa (la Marina Baixa) |
«Els inicis de Pinka van ser –suposem– que semblants als de moltes bandes no professionals (tant als anys 90, com abans, o a l’actualitat), gent amb certes afinitats i connexions s´hi conviden a fer alguna cosa comuna. Teníem la inquietud i l’energia desbocada per començar un projecte musical que ens ha fet caminar junts i satisfer totes aquelles coses que esperàvem durant l’adolescència. És un autèntic repte a les nostres memòries recordar què era allò, al que aspiràvem, però crec que ho hem fet pràcticament tot i ho estem gaudint encara». Guillem Bolufer –cantant i compositor del grup– avalua tot aquest temps. «La nostra evolució ha estat en continu creixement, com així havia de ser. El ritme ha sigut més lent al principi, ja que encetàvem tot el projecte des de zero, amb gent que no sabia tocar cap instrument ni tenia formació musical. Però hem sigut capaços d’enfrontar-nos a les nostres carències i fer-les desaparèixer. La rutina de treball, la capacitat d’autocrítica, l’inconformisme canalitzat i el nostre caràcter incansable ens ha dut a aconseguir una gran trajectòria. Eixe ha estat el nostre secret i el nostre elixir de durabilitat. Intentem reinventar-nos a diari i això dóna els seus fruits».
Sobre si Pinka és un grup referent del boom del rock en valencià Bolufer respon clar: «No ens hem sentit mai referència de la música en valencià ni creiem que ho hagen sentit les institucions o entitats que aposten per la música cantada en la nostra llengua. Em sembla que nosaltres ens hem mantingut al marge de forma natural perquè el nostre camí sempre ha estat un altre i no el d’oferir alguna cosa que anès més enllà…».
Respecte a si plegaran prompte –com Obrint Pas– la veu de Pinka lleva trascendència. «Cadascú sap quin és el seu moment. Això s’ha de respectar totalment perquè sempre hi ha algun motiu coherent quan has de plegar amb una cosa de tanta envergadura. El nostre moment encara no ha arribat. El temps que haja passat des dels inicis és absolutament relatiu. Per a nosaltres ara mateix el més important és continuar creixent de forma madura i seguir amb el compromís que vam adquirir el primer dia perquè això és el motor del grup i volem tots que ho continue sent».
Gaspar López –cantant de Sant Gatxo- també reflexiona sobre les dues dècades que ara mateix celebren amb tot un grapat de concerts. «Del Sant Gatxo dels inicis jo crec que hi ha molt encara. Seguim sent un grup d’amics que queda en una caseta per a fer música. Continua il·lusionant-nos cada concert que aconseguim i jo seguisc posant-me nerviós abans de cada bolo. És evident que hem canviat molt perquè evolucionem com a persones (20 anys donen per a molt) però vull pensar que l’essència continua sent la mateixa. No sé ni tan sols si ens ho plantejàvem. Jo, personalment, recorde anar a la Plaça de Bous de València a vore el Tirant de Rock i pensar: “M’agradaria estar un dia ací tocant”. I crec que ho hem aconseguit. No em referisc a tocar a la Plaça de Bous (que també) sinó a tocar en els festivals més importants i, en definitiva, a arribar a molta gent. Respecte a l’inici de tot, el primer concert fou a un pub de la Vila Joiosa. Hi havia un grup a la Vila que es deia Sioux. Eren amics nostres i anaven a tocar en eixe pub i els vam demanar que ens deixaren fer de teloners».
Sant Gatxo ha tingut una producció musical interessant: Sant Gatxo (1998), «Quan ja és tard» (2002), «Si tanque els ulls» (2006) –Premi Ovidi Montllor al millor disc de rock– i «Llum» (2012). De la seua singladura hi ha un fet remarcable. «És evident que entre “Quan ja és tard” i “Si tanque els ulls” hi ha un canvi d’estil, n’érem conscients però no va ser un canvi premeditat sinó que va eixir de manera natural. De fet jo crec que l’essència del grup, també pel que fa a l’estil, continua sent la mateixa. Som un grup de guitarres que dóna molta importància a les melodies i als jocs de veus. Ho érem fa vint anys i ho continuem sent ara».
Ara, sembla que hi ha un miratge musical. Sorgeixen noves bandes que potser estan més pròximes a Sant Gatxo o Pinka que al recent boom del mestissatge. «Com a consumidor d’aquest tipus de música a mi m’encanta, sobretot perquè estem parlant de bandes amb qualitat i això sí que és un símptoma de normalitat», apunta Gaspar López.
Pinka i Sant Gatxo desconeixen quan llançaran nous treballs. La pressió per editar la tenen aquells grups que han de demostrar qui són. I ells, després de més de 20 anys de treball, pressa, el que és pressa, no en tenen.
(Publicat a la revista Saó de maig de 2014)