01 març Quan Bolinxes va marxar
Era una nit gelada de novembre i molts no recordàvem el que era el fred a la tardor. Al carrer –entre naus d’un polígon industrial– una colla de músics, d’amics amb un passat comú, celebràvem la vida en l’homenatge a Pep Bolinxes, cantant de Gramoxone Ska Band. Bolinxes havia decidit agafar vacances mesos enrere i bona part dels seus companys de viatge ens vam reunir per brindar per ell i ballar amb els propis Gramoxone, la Kriptonita, Txarli White i Lilit i Dionís.
Si aquestes línies les haguérem signat parlant d’un grup d’ska anglés, possiblement el concert s’hauria celebrat dins d’una nau abandonada de Coventry, el relat encapçalaria la portada d’algun fanzín londinenc i l’actuació hauria tingut el ressò suficient en els espais radiofònics més underground del Regne Unit. Però la contracultura valenciana es fa a l’aire lliure, entre botelles de cassalla Cerveró i en un desangelat vial, habitualment freqüentat per camions. Ni la BBC ni À punt van vindre a cobrir el concert, Tampoc els esperaven.
La música en valencià havia caminat gairebé a soles en les darreres dècades, creixent en públic i bandes. Quasi d’amagatotis, des de feia anys, els Gramoxone realitzaven el pelegrinatge anual a Albalat de la Ribera per tocar, matar el cuquet i ajuntar les famílies. Però aquest homenatge a Bolinxes era especial i tots vam recordar el showman com era: vivaç, crític, divertit i desvergonyit.
A l’escenari, la veu de Bolinxes retronà abans de les cançons i la banda va sonar compacta, amb Caye i Johnny en forma, secundats per un Toni de l’Hostal que aportà més dosi de teatralitat al xou. El sofà va fer la resta al cor de l’entaulat. En teoria s’havia instal·lat perquè descansaren els músics, però no feia falta. Els Gramoxone tenen corda. Com a mínim per a calfar el glaçat polígon d’Albalat una vegada a l’any.
Gràcies per eixe 15 de novembre de 2019.
